EL MOLINO: UN NOM, UNA ICONA

L'atzarosa història de El Molino comença al 1898, quan el propietari d'una taverna situada en el carrer de Vila Vilà cantonada Roser, anomenada La Pajarera, ven el seu local per 100 pessetes a un andalús, que després de fer reformes al local li canvia el nom pel de La Pajarera Catalana i comença a oferir-hi espectacles, al principi només musicals, que imiten l'estil dels que es realitzaven als cafès Espanyol i Condal, gairebé sempre a base de trios o quartets i, en ocasions, alguna banda musical.

Al 1899 comencen a actuar a La Pajarera Catalana artistes de varietats i fins i tot s'hi representen algunes sarsueles curtes. La seva primera "gran figura" és el Cavaller Felip, ventríloc i artista polifacètic molt popular en els locals del Paral·lel durant la primera dècada del segle XX.

A partir de 1901 La Pajarera Catalana comença a fer-se un lloc en el món de l'espectacle del Paral·lel, ja que millora sensiblement la seva programació i munta un restaurant dintre del propi local, amb servei a la carta, i arriba fins i tot a organitzar un servei gratuït de "cotxes de lloguer" per a facilitar el trajecte des de les Rambles al seu local. Aquest servei era nocturn (començava a les 22:00) i el trajecte anava des del Pla de la Boqueria a La Pajarera i viceversa, passant pel carrer Conde del Assalto.

L'1 d'abril de 1905 La Pajarera Catalana torna a canviar de propietari i de nom. Neix el Gran Saló del Segle XX, que s'inaugura alternant les varietats amb el nou "cinematògraf Gaumont", com ja es feia en gairebé tots els locals del Paral·lel a causa del gran furor que el cinema va causar en els seus inicis.

El 17 de desembre de 1908 es produeix un nou canvi al local, que torna a canviar el nom de Gran Saló del Segle XX pel de Petit Moulin Rouge.

Al juliol de 1910 els empresaris, deixant-se portar per la moda dels noms "afrancesats", rebategen el local amb el nom de Petit Palais, però després de 5 mesos, durant els quals realitzen en el local una gran reforma que li va donar al seu interior la configuració que va tenir fins al seu tancament, executada per l'arquitecte Raspall, el 17 de desembre de 1910 recupera el nom de Petit Moulin Rouge. El nou local ofereix un acurat servei de restaurant a la carta servit, segons resa en l'anunci, per "20 belles cambreres, 20", a l'estil dels anuncis taurins ("6 toros bravos, 6").

Al 1913 s'ocupa de la direcció del local Antoni Astell, que modifica de nou el nom, traient-li el "Petit" i rebatejant la sala com a Moulin Rouge.

Es dóna la curiosa circumstància que en 1926 el Petit Moulin Rouge va deixar de ser un local d'espectacle públic per a convertir-se durant un breu període de temps en la seu del partit de Primo de Rivera, la Unión Patriòtica Espanyola.

En el mes de juny de 1929 Astell, amb un projecte de l'arquitecte José Alemany i Juvé, porta a terme la gran reforma de la façana, construint la nova façana sobre l'antiga, deixant al mig una càmera d'aire, i col·locant les característiques aspes giratòries que es convertiran en l'emblema del local.

Després de l'esclat de la Guerra Civil Espanyola de 1936 i de la victòria del bàndol franquista de 1939, es va obligar a la sala a canviar el nom, ja que quedaven prohibits els noms "afrancesats" i tots aquells qualificatius que fessin referència al comunisme, i el local va quedar batejat amb el seu nom definitiu: El Molino.

Font: textos de Miquel Badenas i Rico.