M. DE LIS

Una altra "telonera", de la que Sebastià Gasch diu en el seu llibre "El Molino" (Dopesa, 1972):

"En la vida privada M. de Lis era un paquet de greix i bon humor. Una rodanxona encantada de la vida. Una dona que ho tenia tot resolt. Les set pessetes diàries que guanyava ja li resolien tots els problemes que la vida planteja. Desbordant de carn i de vitalitat, el seu excés d'energia tenia una necessitat imperiosa d'expansionar-se. Era com una bota massa plena que vessés vi en quantitat".

En la vida privada M. de Lis era així; com ho era sobre l'escenari. Quan hi sortia com una geganta, em venia a la memòria la lletra d'un vell cuplé: "És el meu cos un monument, per davant i per darrere..." I duia uns vestits... Oh, quins vestits!

N'hi havia un que mereix un comentari. Era immens, pesat, de mil colors, ple de mitges llunes i d'incrustacions de vidre i llautó; talment semblava un quadre cubista de Picasso. Un altre era ple de constel·lacions, de naips, de daus, de banderes i de roses que el deliciós Serge, poeta i dibuixant del circ, posava als seus fenòmens de fira i a les seves il·lusionistes.

M. de Lis, que devia tenir sang gitana en les venes, cantava uns clupés flamencs en andalús, però amb accent català de suburbi, i un doll de veu fenomenal i ensordidor.

La seva comicitat brollava de les seves improvisacions, de les seves indecisos, plens d'improvís i d'autèntica espontaneïtat. De vegades, en ple cuplé, desapareixia entre bastidors i tornava a sortir com si res. Altres vegades, interpel·lava al públic amb frases d'una gràcia inimitable, o deformava els passos de ball amb un sentit vivíssim de la caricatura. En fi, un espectacle amb una alegria sana i un aire de grotesc pallasso que mereixia ser vist.