UNA NIT AL PARAL.LEL

(...) De tots, hi ha un local que no tancarà quan les barricades ompliran el carrer, en els anys de la guerra civil, i que subsistirà en els moments migrats de la postguerra. Avui és un cafè concert sense gaire fortuna que es diu La Pajarera. Amb els anys, mirarà cap a París per a afrancesar-se i per a canviar de nom. Amb els anys serà el Moulin Rouge, un nom que la censura del 1940 canviarà per El Molino.

El mític "Molino"

Una sala amb tauletes i un escenari, aquest és l'origen d'El Molino. Per menys d'una pesseta, un s'hi pot estar de les 10 del vespre a les 4 de la matinada acompanyat d'una gasosa i de les seixanta o vuitanta cames que es belluguen a l'escenari. Més endavant, un nou edifici contindrà un ample pati de butaques i unes llotges amb pretensions. Les aspes són del 1929, quan es reforma la façana.

"Estrella de la canción. ¡Arte, dicción, lujo!" La funció comença amb les teloneres, rubricades pels frenètics aplaudiments de la sopa. Primer n'entra una, després una altra, i una altra... fins 30 o 40. Provenen totes de la mateixa escola de ball, la del carrer Nou, que les fabrica en sèrie. Pells blanques i corbes generoses, duen el compàs amb els genolls i van vestides amb el mínim. Després d'elles, surten les estrelles. La Bella Dorita, Johnson... Mentre el públic crida, els músics toquen sense parar i l'encarregat del reflector posa misteri a l'escenari.

"Anem a dalt". Els més adinerats, quan s'acaba la funció, tenen accés al primer pis de l'edifici: el foyer o el salonet de descans. Es tracta d'un after hours amb dos elements indispensables: la taula de joc i l'escot generós de la biosa (curiosa generació d'habilleuse) de les noies que els acompanyen. Un club informal per a clients assidus amants del xampany.

A la pastera, s'hi juga al bacarà i a les raquetes de trenta i quaranta. Amb les noies, tot depèn de l'habilitat del client i dels diners que amagui a la seva butxaca. El fet és que l'estufa del primer pis d'El Molino sovint s'apaga quan surt el sol.

Ha arribat la censura

El Paral.lel brillà de la primeria de segle fins als anys trenta. La postguerra apagà un a un els seus cartells lluminosos. Als anys quaranta i cinquanta, molts locals van tancar, d'altres es transformaren en cinemes. Les revistes van passar a ser sales de festa. Una parella de guàrdies civils acostumava a seure entre el públic. Si les lletres de les cançons i el centímetre de roba sobrepassava el que havien dictat els censors de l'època, la multa no es feia esperar. Però tot i les dificultats, en aquelles sales hi triomfaren actors, actrius i còmics que van dignificar el gènere frívol, i el que havien estat barraques de fira esdevingueren teatres estimats per un públic fidel.

Avui, els nous gustos i la irremissible especulació del terreny han capgirat la fesomia de l'avinguda. Hi subsisteixen tres teatres: l'Apolo, el Victòria i el Comtal. L'Arnau i El Molino esperen en silenci amb les portes tancades. Allà on fa anys s'escoltava la música de l'alegria, avui s'hi sent el soroll anònim d'una avinguda urbana. (...)

Font: Sàpiens / Febrer 2004